Marc geogràfic i context històric
Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental) acull dins del seu terme municipal el paratge de Santiga, antiga vila rural agregada l’any 1847 al poble (1).
Situada a dos quilòmetres del nucli urbà de Santa Perpètua, direcció Sabadell (B-140), trobem la vall de Santiga entre la serra de la Salut i la de Polinyà, al bell mig de la plana vallesana agroforestal ubicada entre el riu Ripoll i la riera de Caldes, fent d’eix connector de les serralades Litoral i Prelitoral. Aquesta orografia emmarca l’estructura de la seva conca, les aigües pluvials de la qual transcorren per la riera de Santiga o de Canalies. Envoltada de zones industrials, encara conserva, però, la seva morfologia d’estructura agrícola original.
Poques vegades els topònims són tan descriptius respecte a l’origen del lloc que denominen. L’ocupació humana de Santiga és molt antiga, les restes de període prehistòric són molt abundants. S’han recuperat restes de ceràmica del neolític antic (VI – V mil·lenni aC), del bronze final (II – I mil·lenni aC) i l’enterrament del ferro - ibèric (s. VI - V aC) d’un jove guerrer ibèric inhumat amb armes i bagatges (llança, fletxes, espasa) que fa sospitar als especialistes de l’existència d’un poblat ibèric a l’entorn de Santiga.
Les darreres prospeccions arqueològiques han posat en valor les restes d’una vil·la romana sota l’edifici de la rectoria localitzada pels membres del Grup Pro Arqueologia i Història de Santa Perpètua de Mogoda als anys vuitanta i exposada de manera afeccionada. La Sala de Troballes Fermí Vinyals, com es denomina aquest espai explicatiu, a més de les restes romanes, conserva eines del camp i l’ara o altar d’una església paleocristiana. L’existència d’aquesta ara feia preveure l’existència d’una església paleocristiana construïda sobre les restes de la zona sagrada d’una vil·la romana. Les excavacions a l’interior de l’església realitzades entre el 2006 i el 2008 no han trobat rastre d’aquesta construcció religiosa del segle VII - VIII. Al seu lloc hi ha l’església preromànica que sembla que va ser construïda directament sobre l’estructura de la vil·la romana. Aquestes troballes actualitzen la hipòtesi de l’historiador perpetuenc Fermí Vinyals que suposava l’existència d’un assentament romà de nom Canalis compartint el territori de Santiga amb l’antiga Arragonem, actual Sabadell.
L’abundància d’aigua procedent de la riera de Canalies (ara de Santiga) hauria permès a aquests romans santiguencs abastir de productes de l’horta els ciutadans d’Arragonem, especialitzats en els conreus de secà per a abastiment de la metròpoli romana (2). El safareig, que rep les aigües d’una mina d’aigua construïda al segle XIX encara existent, el castell de Santiga i l’església amb el seu conjunt parroquial, configuren la plaça de Santiga, centre d’aquest espai. A la plaça, completen el paisatge un magnífic lledoner a prop del safareig, l’olivera al centre i un vell plataner al costat. El nucli de Santiga es dividia en dos barris que tenien la riera com a frontera natural, el barri de dalt i el de baix. Del primer era l’església, el castell, can Rectoret, can Barnola, i un grapat de masies més, moltes desaparegudes avui dia. Del segon, can Sabau, Torreferrussa, can Maiol i can Llobet, entre d’altres.
Autor:
Ernesto Vilàs Galindo, historiador. Treball publicat a Notes, del Centre d’Estudis Molletans (gener 2009).
Per saber més de la història de l’agregació:
(1) Ernesto Vilàs Galindo, “Agregacions al segle XIX. El cas de Santiga, 1836-1847”.
Dins de la revista Notes del Centre d’Estudis Molletans, vol. 18, pàg. 67-78, Mollet del Vallès, 2003.
(2) Vinyals, Fermí: Notes de la història de Santiga, petit poble del Vallès.
Grup Pro Arqueologia i Història de Santa Perpètua de Mogoda. Santa Perpètua de Mogoda, 1984, pàg. 33-38.
Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental) acull dins del seu terme municipal el paratge de Santiga, antiga vila rural agregada l’any 1847 al poble (1).
Situada a dos quilòmetres del nucli urbà de Santa Perpètua, direcció Sabadell (B-140), trobem la vall de Santiga entre la serra de la Salut i la de Polinyà, al bell mig de la plana vallesana agroforestal ubicada entre el riu Ripoll i la riera de Caldes, fent d’eix connector de les serralades Litoral i Prelitoral. Aquesta orografia emmarca l’estructura de la seva conca, les aigües pluvials de la qual transcorren per la riera de Santiga o de Canalies. Envoltada de zones industrials, encara conserva, però, la seva morfologia d’estructura agrícola original.
Poques vegades els topònims són tan descriptius respecte a l’origen del lloc que denominen. L’ocupació humana de Santiga és molt antiga, les restes de període prehistòric són molt abundants. S’han recuperat restes de ceràmica del neolític antic (VI – V mil·lenni aC), del bronze final (II – I mil·lenni aC) i l’enterrament del ferro - ibèric (s. VI - V aC) d’un jove guerrer ibèric inhumat amb armes i bagatges (llança, fletxes, espasa) que fa sospitar als especialistes de l’existència d’un poblat ibèric a l’entorn de Santiga.
Les darreres prospeccions arqueològiques han posat en valor les restes d’una vil·la romana sota l’edifici de la rectoria localitzada pels membres del Grup Pro Arqueologia i Història de Santa Perpètua de Mogoda als anys vuitanta i exposada de manera afeccionada. La Sala de Troballes Fermí Vinyals, com es denomina aquest espai explicatiu, a més de les restes romanes, conserva eines del camp i l’ara o altar d’una església paleocristiana. L’existència d’aquesta ara feia preveure l’existència d’una església paleocristiana construïda sobre les restes de la zona sagrada d’una vil·la romana. Les excavacions a l’interior de l’església realitzades entre el 2006 i el 2008 no han trobat rastre d’aquesta construcció religiosa del segle VII - VIII. Al seu lloc hi ha l’església preromànica que sembla que va ser construïda directament sobre l’estructura de la vil·la romana. Aquestes troballes actualitzen la hipòtesi de l’historiador perpetuenc Fermí Vinyals que suposava l’existència d’un assentament romà de nom Canalis compartint el territori de Santiga amb l’antiga Arragonem, actual Sabadell.
L’abundància d’aigua procedent de la riera de Canalies (ara de Santiga) hauria permès a aquests romans santiguencs abastir de productes de l’horta els ciutadans d’Arragonem, especialitzats en els conreus de secà per a abastiment de la metròpoli romana (2). El safareig, que rep les aigües d’una mina d’aigua construïda al segle XIX encara existent, el castell de Santiga i l’església amb el seu conjunt parroquial, configuren la plaça de Santiga, centre d’aquest espai. A la plaça, completen el paisatge un magnífic lledoner a prop del safareig, l’olivera al centre i un vell plataner al costat. El nucli de Santiga es dividia en dos barris que tenien la riera com a frontera natural, el barri de dalt i el de baix. Del primer era l’església, el castell, can Rectoret, can Barnola, i un grapat de masies més, moltes desaparegudes avui dia. Del segon, can Sabau, Torreferrussa, can Maiol i can Llobet, entre d’altres.
Autor:
Ernesto Vilàs Galindo, historiador. Treball publicat a Notes, del Centre d’Estudis Molletans (gener 2009).
Per saber més de la història de l’agregació:
(1) Ernesto Vilàs Galindo, “Agregacions al segle XIX. El cas de Santiga, 1836-1847”.
Dins de la revista Notes del Centre d’Estudis Molletans, vol. 18, pàg. 67-78, Mollet del Vallès, 2003.
(2) Vinyals, Fermí: Notes de la història de Santiga, petit poble del Vallès.
Grup Pro Arqueologia i Història de Santa Perpètua de Mogoda. Santa Perpètua de Mogoda, 1984, pàg. 33-38.
Avís Legal - Politica de Privacitat
