El castell de Santiga
El castell de Santiga és una masia fortificada de planta quadrada
amb tres crugies i de tres pisos d’alçada, envoltada d’un
mur amb un portal adovellat d’accés. Les parets de càrrega
són de còdols i sorra, té voltes en planta baixa
i bigues de fusta en planta i pis. La coberta és a quatre aigües
de teula àrab. L’edifici està envoltat a les seves
façanes nord, est i oest d’edificis auxiliars a nivell de
planta baixa i planta pis, a excepció de la façana principal
on se situa un petit jardí. Aquesta façana té una
composició simètrica amb un portal adovellat d’accés
a planta baixa i finestra a banda i banda, tres balcons a planta pis i
un seguit de finestres amb arc de mig punt a la planta de golfes. Són
especialment destacables el portal adovellat del mur d’accés
al jardí d’on penja un escut d’armes amb les ensenyes
de les cases nobiliàries dels Salbà, els Vallgornera, els
Vallseca i els Sentmenat. El portal adovellat que dóna accés
a la masia també té força interès (3).
L’origen del castell i els seus habitants també és
força antic. L’indret apareix a la documentació des
del segle X i des dels temps medievals, els senyors i propietaris anaren
configurant una gran propietat única. Els cavallers de Santiga
no són tan coneguts com els Mogoda, però no eren menys importants
en el món medieval. Arnal Geribert d’Antiga (s. XII) a més
de Santiga tenia propietats per diferents llocs del Vallès i era
un dels nobles que seguia el comte de Barcelona. Ell va fortificar la
masia atorgant-li la funció militar defensiva. Marimon de Plegamans
(s. XIII), propietari de Santiga per via hereditària formava part
d’una influent família nobiliària com a lloctinents
reials. Al segle XIV els propietaris eren els Sentmenat, no menys importants
que els anteriors. Aquests obligaven els pagesos de les masies dels seus
territoris a netejar el fossar del castell amb les seves eines, malgrat
que la seva funció de defensa no existís (4).
Una altra vegada per via hereditària, Santiga va a parar a mans
d’un “Grande de España”, Miquel de Salbà
i Vallseca, que es transformaria en el propietari de les millors terres,
els millors boscos i els drets d’aigües. Amb el seu fill, primer
marquès de Vilanant, la propietat de Santiga va entrar en els circuits
dels grans títols nobiliaris a escala estatal, inversionistes absentistes
residents a Barcelona o Madrid, segons les seves ocupacions. El primer
marquès de Vilanant, Miquel Salbà i Vallgornera (1613-1684)
per exemple, va ser regent de la tresoreria de la Generalitat, col·laborador
directe del lloctinent de Catalunya, Joan Josep d’Àustria;
comissionat per fixar les noves fronteres amb França a conseqüència
del Tractat dels Pirineus, que aconseguí rescatar per a Catalunya
l’enclau de Llívia, i virrei de Mallorca. Generació
rere generació acumularen títols i propietats: vescomte
de Joc, marquès de Rupit, baró d’Orcau, comte d’Aranda
i, finalment, comte de Hijar, una de les grans famílies nobiliàries
d’Aragó.
Pedro Fadrique Fernández de Hijar tenia tants títols i privilegis
com deutes, per tant, el 1802 va vendre Santiga a Jaume Mas, català
resident a Madrid. El patrimoni de Santiga va tornar a Catalunya amb Jaume
Mas però ell va ser també un propietari absentista i va
mantenir el sistema d’administrador dels nobles que el van precedir.
Aquesta estructura de la propietat va impedir el creixement urbà
al voltant de la sagrera, de l’església, com va ser normal
en la majoria dels pobles entre els s. XVII i XVIII. La manca de creixement
va mantenir la població de Santiga en uns nivells molt baixos de
manera que quan el govern de Madrid va decidir agregar els pobles petits
als seus veïns més grans, no van poder resistir.
Actualment al paratge de Santiga, hi conviu una estructura quasi aturada
en el temps amb el castell; les cases construïdes entre els segles
XVI i XVII, a davant i a ponent del castell, per als treballadors; l’hostal
que també era del senyor; la casa rectoral i l’església,
al costat de les naus industrials dels polígons del segle XX i
XXI que caracteritzen l’economia de Santa Perpètua de Mogoda
actual.
Autor:
Ernesto Vilàs Galindo, historiador. Treball publicat a Notes, del
Centre d’Estudis Molletans (gener 2009).
(3) Pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic
de Santa Perpètua de Mogoda, (PEPPASPM).
Text refós al novembre de 1996. Fitxa de catàleg núm.
29
(4) Canyameres, Esteve: Masos, masies i masoveries. Edició a càrrec
de l’Ajuntament de Santa Perpètua.
Va ser Pere el Cerimoniós qui va retirar la consideració
de termenat al castell de Santiga,, enviant a aixoplugar-se de les violències
de l’època els habitants de Santa Perpètua, Polinyà
i Santiga, primer a Caldes de Montbui i després a Sabadell.
Avís Legal - Politica de Privacitat